Després d'acabar amb la temporada de patates des de la badia d'Alcúdia, Maó i Ciutadella, vam començar de Barcelona una nova línia entre els ports de Sant Feliu de Guíxols i Palamós. No teníem dia assignat per fer el viatge, perquè dúiem carga general i a cada port carregàvem envases de cervesa buits, que abans havíem duit plens, també suro manufacturat amb làmines, taps i unes planxes d'aglomerat també de suro, que empraven a les fàbriques de calçat de Ciutadella per fer talons (“topolinos”).

    En aquelles dates, el 1947 hi havia molts pailebots i vapors navegant. Les motonaus no es coneixien pràcticament, tot eren vapors de poca velocitat, 4 ó 5 nusos. Per a nosaltres que empràvem molt les veles, ens servien, perquè amb el fum que feien ,sabíem el vent que teníem al costat. Si navegàvem amb vent portant, i a poques milles veiem el fum d'un vapor per proa que el tenia contrari més al nord, o més al sud en veiem un altre i tots teníem vent diferent, això ens donava a entendre el vent amb el qual navegàvem, i fins quant podia durar.

    Es molt curiós el que és el vent a la costa, en aquest cas catalana, des de cap de Sant Sebastià al de Tossa, anomenada en temps antic costa de l'Àngel, pels qui havien d'anar a França ó Itàlia passant el golf de Lleó a l'hivern, quan bufava vent de Nord, i sobretot de nit en remuntar les illes Formigues, trobaven un cops de mar tant grossos i espessos, que es vaixells perdien el govern, i açò els obligava a cercar redossa a la badia de Palamós, o a la costa esperant que es fes de dia i “es temps” fos navegable.

    En aquesta costa i a principis del segle XX , es podien veure vaixells de moltes nacionalitats i diferent tonatge. Fragates que venien d 'Amèrica amb destins diversos: França, Itàlia ó Grècia, així com vapors i no cal dir-ho, vaixells espanyols que feien campanya de taronges de la costa Valenciana des de Dénia , platges d'Oliva, Burriana i Castelló de la Plana cap a la costa Sud de França ( Port Vendres, Cette, i Marssella).

    La major part d'aquests vaixells aparellaven de pailebot. També hi havia llaüts, pocs, el de més tonatge era un mallorquí anomenat SA PAGESA. Els més ben aparellats eren Ets Sollerics, ROBERTO, NUEVO CORAZON, PROVIDENCIA i molts d'altres com el SAN BERNARDO, MIRAMAR i de la resta de les Balears.

    En un d'aquests viatges que férem a Palamós, (el port de Palamós era petit, sols tenia una escullera i part dintre el que era el moll comercial). Allà atracaven els vaixells de cabotatge, i les barques d'arrossegament o de Bou. El moll arrancava d'una platja d'arena blanca , neta i polida anomenada San Juan. En aquell temps la platja era quasi verge, amb molt poques edificacions. Les barques que pescaven “en teranyina” (encerclant les xarxes entre varies barques) peix blau, sardina, anxova, en fi tota aquesta casta de peix ; ho feien de nit i el dematí, quan arribaven a port, en tost d'atracar al moll s' emproaven a la platja, on hi havia uns troncs damunt l ‘arena que anomenaven 'escala', i enganxaven la barca a un cable tirat per una parella de bous, units per un jou, i la treien a terra. Era molt curiós, els temps han canviat!.

    Després d'haver sopat un diumenge a fosquet, es patró Camps em digué: vine amb jo i et mostraré una cosa que t'agradarà. Dit i fet ens anàrem de bordo ben mudats. Quan acabar el moll vam passar per un passeig i ens endinsarem a un lloc , com una pineda. Era un parc on hi havia una explanada bastant gran. Mentre anàvem cap allà sentíem una música, que a mesura que ens hi atracàvem, s'escoltava més forta. Em diu es patró si jo coneixia aquella música . Li vaig contestar que em semblava una sardana. Em va dir que sí que ho era. Vam arribar just on hi havia els músics que tocaven els instruments, i me va dir que a les agrupacions com aquelles els hi deien "cobles", i que em mirés els instruments. Li vaig dir que em semblaven clarinets. Va afegir, que em mirés un de diferent als altres, que feia una altra casta de só. Me'l va mostrar i em digué que li deien "tenora".

    Dalt d'aquella tarima hi havia una vintena de músics, un que duia un tamburil penjat dels braç mentre tocava semblava una flauta. Hi havia molta gent i com poguérem ,entre la gent, vam arribar a primera fila on vam veure una rutllada que ballava una sardana. Jo mai havia vist allò. Es patró m'explicava com puntaven amb els peus les notes de la música, també em va fer reparar amb un senyor que ballava, i que a mi em semblava vell, però ballava molt bé encara que no hi entenc prou. Els seus moviments eren compassats amb la música, vestia camisa blanca , una faixa vermella, armilla i calçons negres; les calces blanques i les espardenyes catalanes, com tots els altres dansaires. Al mig de la rutllada hi havia un munt de roba i sabates, que era dels balladors per canviar-se en acabar el ball.

    Vam estar allà devers una hora i quan ja es feia fosc, es patró Camps em va dir: Lluís ja ens en podem anar, perquè si açò continua una estona més vindrà la policia, perquè aquestes festes de Catalunya estan prohibides pel Govern de Madrid.

    Vam tornar cap a bordo, jo content però amb un gust agredolç perquè veia des del meu punt de vista, que una cosa tant bonica com allò no tenia perquè estar prohibida. Jo anava descobrint Catalunya. Havia vingut cap a Ciutadella des de Barcelona el maig del 1936, i vaig passar els tres anys de guerra a Ciutadella, i sols vaig sortir per fer la mili a Mallorca, i fins que no vaig embarcar primer amb el MARIA MAGDALENA, i després amb l' ARNALDO OLIVER, no coneixia res més . Tenia vint anys i tot m'encantava. Vaig tenir molta sort embarcar i tenir com a mestre un senyor com es patró Camps tant a 'bordo' com en terra, perquè te sabia fer valorar les coses i fer-les bé.

    El darrer viatge que vaig fer a Palamós era el 1980, i comandava el PLAYA ROQUETA, motonau de Nàutica Menorquina, de Maó. Viatge a Torrevieja carregats de sal. Ja dúiem radar . A l'entrada del port hi havia una seca anomenada Sa Llosa, i feia molta nosa per entrar. Tenia unes senyes : una era l’església i una volta les coneixies era normal. Amb l'ampliació del Port de Palamós van fer l'escullera més llarga i hi van passar per damunt. I el problema es va acabar.

    Era a mig capvespre quan vam recalar. Tot i que duia el radar en marxa jo cercava l’església i no la veia. Més o manco per allà s'alçaven dues torres-hotels. La lectura del radar era bona. Marcava una gran escullera i molta activitat en construcció i ampliació. Una vegada atracats i entregats els papers, com que encara duia l’església dins del cap, vaig anar a veure de trobar-la, i la vaig trobar darrera aquells hotels. No se assemblava de res de allò que havia conegut. Aquella zona va passar d’ésser un paratge verge a una super-població.


        Lluís Cabrisas i Caules.Ciutadella Abril de 2005.